L’assistència és un dels trets vertebradors de l’edat mitjana.
L’Església, erigida en única intercessora amb la divinitat,
s’ofereix per assistir la societat en els trànsits humans,
com la mort, i sobretot en les febleses i mancances, atès
que assistir pobres i febles esdevé una activitat pietosa salvífica
per als donadors, sense que es pretengui combatre
les raons de la desigualtat o de la injustícia. Sota aquest
plantejament, les dinàmiques ciutats medievals s’omplen
d’hospitals on acollir pobres, pelegrins, nens abandonats,
malalts i tota mena de gent necessitada. Es dona així lloc
a estructures de gran complexitat de gestió, plenament
inserides en les coetànies tensions entorn de les rendes i
el poder i que esdevenen, a la sortida de l’edat mitjana,
espill tant de l’afermament del poder municipal com de
l’obertura a noves perspectives en la conceptualització de
la malaltia o de les persones necessitades.