«Aquestes són les reflexions d’un desarrelat que comparteix amb alguns lectors, els de la seva quinta, una infantesa i una adolescència en una Catalunya que ja no existeix o que existeix incorporada de manera inconscient —en hàbits heretats, en reflexos invo-luntaris, en apriorismes inexplicats i en definitiva en la memòria cultural, o sigui imaginada— a la vida de les generacions posteriors, per a les quals aquell passat que encara és casa meva ja és un país estran-ger. Amb aquella Catalunya que es desfà amb el pas dels anys hi estic vinculat per la memòria i la fascinació amb el seu destí. I malgrat que no es pugui dir objectivament que miro la realitat catalana amb ulls estrangers, sí que es pot dir que la miro amb ulls estranyats. Seria natural, doncs, que aquests articles poguessin semblar desenfocats respecte de la realitat vista de prop, que, tot i no ser l’única manera de veure-la, és l’única manera de viure-la.»